La política és l'art d'intentar quedar bé amb el major nombre de persones, qualsevol col·lectiu és potencialment un grup de votants, per tant sempre s'han de fer accions de cara a la galeria per satisfer els grups que formen el gran lobby electoral. L'objectiu polític és la perpetuació en el poder, encara que l'instint de supervivència polític es diferencia de la selecció natural en què, mentre que en aquesta última és el millor adaptat al medi el que sobreviu, en política no sobreviu el millor, sinó el menys dolent, el menys corrupte, el menys valent, etc.
Una altra cosa molt diferent és la ideologia, que és el conjunt d'idees fonamentals que caracteritza el pensament d'una persona, col·lectivitat o època, d'un moviment cultural, religiós o polític, etc. La política actual és a la ideologia, el que l'església és a la creença original que va propiciar la seva fundació, és a dir, una institució dogmàtica que fa temps va deixar de buscar l'aplicació de la seva essència i només busca enriquir-se i sobreviure.
Les ideologies, així com les religions, són una mica irracionals, moltes persones han heretat la ideologia dels seus pares, és el que han viscut a casa i per tant aquestes idees han anat acompanyant al cervell durant la seva etapa de formació, el que fa sigui molt difícil analitzar-les de manera racional i objectiva. Fins i tot n'hi ha que han heretat el partit polític com el que hereta la simpatia cap a l'equip de futbol del seu pare, és a dir, se sobreentén una animadversió irracional i indefinida cap a l'equip rival, independentment dels fets objectius que puguin provocar-la.
A més, les persones patim de molts biaixos o prejudicis cognitius, un d'ells és el biaix de la simetria, que és la tendència a considerar com a certs i millors els arguments i raonaments en que hi hagi una simetria dual clara. L'existència d'una simetria, encara que fa a l'argument més bell i idoni per als nostres prejudicis, no implica la veracitat de la mateixa. Aquest error es produeix amb major freqüència com més general sigui l'afirmació deduïda: "la llum és blanca o negra" davant de "la llum està composta per diversos colors", la preferència a triar entre dos partits polítics que entre cinc, o "la gent és bona o dolenta" en comptes d'admetre matisos i graus de comportament.
Un altre biaix conegut és el conegut com a efecte de polarització, on s'incrementa la força d'una creença en ambdues postures o bàndols respectivament després de la presentació de proves neutrals, febles o evidències confuses que resulten d'una assimilació esbiaixada. Aquesta polarització es dóna en molts idealismes i radicalismes. Quan els entusiastes d'una certa idea estan encegats pels seus prejudicis personals sobre les altres possibilitats, i positivament sobre les pròpies, confirmen les seves creences sense escrutini, encara que avaluen críticament les creences del contrari. És a dir, les proves confuses o arguments febles ajuden a separar més a ambdós bàndols i no a provocar conversions.
Els prejudicis cognitius ens fan caure irremeiablement en fal·làcies lògiques, una que fa molt de mal en aquesta societat és l'apel·lació a la tradició, entre altres coses, aquesta fal·làcia assumeix que mantenir l'statu quo és preferible o desitjable davant la possibilitat d'un canvi, la qual cosa òbviament pot ser incorrecta.
En aquests temps de revolta pacífica, potser previs a un escenari de pre-revolució, ens enfrontem a diversos problemes, d'una banda tenim a la major part de la població dels països desenvolupats abstreta en el seu paper de ciutadà, induïda a mantenir el seu statu quo, les seves possessions, la seva imatge, etc. i el seu estat civil és SENSE COMPROMÍS, ja que no es comprometen ni es comprometran amb res ni amb ningú, només els importa mantenir, i si és possible augmentar, el seu nivell de vida (per a ells sinònim de qualitat de vida i de felicitat). Amb aquestes persones només es pot comptar quan els toqui a elles ser víctimes del sistema, ja que no tenen la suficient empatia per identificar-se amb els problemes endèmics de la societat que ells no pateixin en primera persona.
Després hi ha les persones que podríem anomenar polaritzades, persones implicades que creuen tenir una ideologia ben definida, però que s'atrinxeren o bé a l'esquerra o bé a la dreta de forma irracional, les que mai admetran cap mèrit del rival ni admetran demèrits del seu equip/partit. Aquestes persones, que també tenen esbiaixada la realitat, només tenen clar que han d'opinar de forma contrària a com ho facin els que pensen de forma contrària a ells, encara que aquests últims facin exactament el mateix que ells. Aquest grup és molt més nociu que el primer, que al cap i a la fi són elements passius d'aquesta societat i que no deixen de ser peons que compleixen perfectament la tasca de ciutadà/treballador/procreador, en canvi, el grup de dualitzats l'únic que aconsegueix és enfrontar-se i menysprear al rival. I així, mentre els dos bàndols estan entretinguts i canalitzats en aquesta lluita inútil, el rival comú dels dos bàndols es mira impunement aquesta disputa des de dalt.
I després hi ha aquest col·lectiu de persones que, de forma ingènua i il·lusa, reclamen drets no només pel seu col·lectiu o gremi, sinó per a la ciutadania en general. En aquest col·lectiu amb ideals estarien totes les persones indignades que, des de fa més d'un any, van començar a manifestar-se en el que es va denominar Moviment 15-M i que han seguit i segueixen manifestant-se, ja sigui de forma presencial o de forma virtual a través de la xarxa. Òbviament va existir un brou de cultiu previ al 15 de maig de 2011, en altres països la Primavera Àrab ens va mostrar una nova forma de protesta, i concretament a Espanya ja existien moviments de ciber-protesta previs derivats de la Llei Sinde, però la que va unir en aquest i en altres països a totes les persones que segueixen sortint al carrer, va ser la crisi econòmica mundial en la qual estem immersos, provocada per uns pocs, les conseqüències de la qual pagarem la majoria durant anys, mentre que els que van provocar la crisi no han estat encara fiscalitzats.
Aquest grup heterogeni ha estat víctima dels atacs del segon grup, interessat només en que el seu equip guanyi cada quatre anys la final, han patit intents de manipulació, de vinculació malintencionada, etc. El grup de polaritzats no vol més equips en el campionat, amb dos equips tenen més que suficient, i si fos per ells guanyaria sempre el seu. Per tant, si no són del meu equip han de ser del contrari, per tant a criticar-los mentre l'altre equip fa exactament el mateix. És a dir que les persones d'aquest grup d'ingenus no només han de suportar la injustícia contra la qual es manifesten, sinó que han d'aguantar els envits d'esquerra i dreta, a més dels envits dels més radicals que troben que la seva tasca de protesta no està servint de res, com si fos culpa d'ells que, de moment, no serveixi de molt manifestar-se, a part de per anar generant més i més brou de cultiu per a la indignació de les noves generacions.
Mentre no relativitzem les coses i no ens les mirem des d'una altra perspectiva, seguirem en aquesta societat adormida i polaritzada durant molts segles, l'única forma de començar a canviar les coses és deixant de pensar "que el meu és millor". El Kybalion diu: "Com és a dalt, és a baix, com és a baix, és a dalt", però lamentablement en el sistema capitalista això no es compleix, i per això cal seguir lluitant perquè es compleixi aquest principi filosòfic també en la societat.
