versión en castellano
De vegades em pregunto què hagués passat si els nostres avantpassats homo haguessin desenvolupat i evolucionat un sistema complex de comunicació basat en senyals abans de desenvolupar un llenguatge oral. Una llengua de senyals, o llenguatge de signes, com el que actualment s'utilitza gairebé exclusivament entre persones amb sordesa, hagués estat suficient per transmetre la majoria de coneixements de l'època entre congèneres, el que hagués fet innecessària l'evolució de les cordes vocals. No cal dir que, teòricament, va evolucionar el millor sistema. El sistema actual de comunicació ens permet, per exemple, conduir un vehicle mentre mantenim una conversa amb el del costat, amb el sistema gestual això seria impossible.
Però estàvem preparats per a aquest sistema de comunicació? Sabem utilitzar-lo?
Hi ha moltes situacions en la vida a les quals els protocols de relació inter-personal no estan ben definits, no ens ensenyen a l'escola ni a casa a saber què dir en totes les circumstàncies que se'ns poden presentar. Tot i ser totalment honestos amb el nostre interlocutor, el mateix es pot sentir agredit ja que, potser, tampoc tenia el protocol per encaixar aquesta informació. Tots anem aprenent sobre la marxa, tenim la referència de la primera vegada que ens va passar tal cosa o tal altra, i fem servir aquesta informació per millorar en la següent vegada.
A més, amb la comunicació oral hi ha el to, la forma de dir les coses, no només cal escollir les paraules adequades proporcionalment a la importància del missatge que volem transmetre, sinó que a més, haurem de fer servir un to de veu determinat per a cada situació, el que potencialment pot distorsionar el nostre missatge (per bé o per malament).
Després hi ha els silencis, aquests incòmodes silencis que només es normalitzen amb relacions de molta confiança i de llarg temps. El sistema de comunicació oral, tal com ha anat evolucionant dins la nostra avançada societat, ens obliga a omplir els espais buits en gairebé qualsevol situació, produint situacions d'incomoditat quan no s'omplen. Un exemple clar estaria en els ascensors, en els que molta gent prefereix una conversa trivial, abans de passar en silenci uns pocs segons al costat d'un altre homo sapiens. "No trenquis el silenci si no és per millorar-lo" se sol dir.
A més, el llenguatge oral ens impedeix pensar, les fases contemplatives d'un ésser humà es produeixen en moments de silenci, normalment també en soledat. Tots hauríem de tenir dret a prendre'ns els nostres segons abans de contestar una pregunta o de seguir amb la conversa, si no, es produeixen converses convulsives, sense reflexió, buides ...
El llenguatge de signes no permet tanta simultaneïtat, però hagués tingut altres avantatges, no només ens permetria parlar amb la boca plena o sota l'aigua, sinó que ens descarregaria de la càrrega emocional que pugui dur imprès un missatge per haver-ho expressat amb crits o per no haver escollit bé les paraules. És cert que les expressions facials i corporals també matisen els signes en la llengua de senyals, però el marge és molt menor. Però el més important és que ens descarregaria de l'obligació de dir alguna cosa quan potser no hi hagi res a dir, permetria als éssers humans disposar de més temps d'introspecció, més temps per pensar ...
D'acord que no haguéssim arribat a nivells d'exquisidesa com amb la poesia, la literatura, o l'òpera, però també és cert que no existiria la retòrica, aquesta facultat innata de la classe política que consisteix a parlar però sense dir res.
